L'escola valenciana de prehistòria i Bernat Martí Oliver.

[page-n-1]
Del neolític a l’edat del bronze en el Mediterrani occidental.
Estudis en homenatge a Bernat Martí Oliver.
TV SIP 119, València, 2016, p. 5-16.

L’escola valenciana de prehistòria i Bernat Martí Oliver
Joaquim Juan Cabanilles i Maria Jesús de Pedro Michó

Alguns autors actuals, per escrit o oralment, s’han referit en
més d’una ocasió a l’«escola valenciana de prehistòria» com
un corrent autòcton, ferm, de la recerca arqueològica. Això
s’ha fet sovint dins d’un context historiogràfic en relació amb
l’edat del bronze, en tocar el moment i els responsables del destriament del bronze local, el bronze valencià, del gran referent
per a aquesta etapa de la prehistòria que constituïa la «cultura»
d’El Argar.1 Efectivament, i a aquest respecte, hi ha uns autors
«passats» i un treball fins als quals sol recular-se: la memòria
d’excavació del poblat de l’Ereta del Castellar (Vilafranca del
Maestrat), presentada per J. Arnal, H. Prades i D. Fletcher dins
la sèrie de «Trabajos Varios» del SIP (núm. 35, de data 1968).
En la pàg. 31 d’aquesta memòria, a l’hora d’intentar donar nom
a la «cultura» representada a l’Ereta del Castellar, es diu: «[...]
nosotros, de acuerdo con la escuela valenciana de prehistoria
[la remarca és nostra], seguiremos denominando provisionalmente este complejo cultural con el nombre de “Bronce Valenciano”, con el propósito de distinguirlo del “Bronce argárico”
con el que presenta tantas diferencias», distinció, conforme a
la nota al peu oberta al final del paràgraf, que ja venia fent-se
de vell per l’esmentada escola.
Una cosa és el tema de la discussió nominal i arqueològica,
i una altra el del terme o concepte d’«escola valenciana de
prehistòria». La seua encunyació, no hi ha dubte, és obra de
L. Pericot García, dins la semblança biogràfica d’I. Ballester
Tormo, amb motiu de l’òbit d’aquest, apareguda en el volum
III de l’Archivo de Prehistoria Levantina, de 1952, primer tom
dels dedicats en homenatge al que fou el fundador i primer director del Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) de la Diputació de València. En parlar de l’encert d’I. Ballester a l’hora
d’elegir els seus col·laboradors, L. Pericot acaba dient: «Puede hablarse de una escuela valenciana de Prehistoria y es con
orgullo que nos atrevemos a pretender una común paternidad
en ella». És clar que Pericot es referia a l’«escola» formada al
voltant del SIP, la institució creada el 1927 a instàncies de Ba-

1 La referència escrita més recent es deu a M. S. Hernández Pérez,
en un text, «Un recorregut centenari: l’edat del bronze a les terres
valencianes», per al catàleg de l’exposició Viure vora el Túria fa
4.000 anys. La Lloma de Betxí, presentada pel Museu de Prehistòria de València el febrer del 2015 (pàg. 20).

llester i de la qual el mateix Pericot n’havia estat el subdirector
pràcticament des de la seua arribada a València, aquell mateix
any, com a catedràtic de la Universitat.
El 1950, data de la mort d’I. Ballester, el SIP comptava vinti-tres anys d’existència i ja s’havia fet un lloc gran entre les institucions espanyoles dedicades a la prehistòria i l’arqueologia.2
Això era degut a una labor de camp intensa i ben dirigida, i a
una tasca de divulgació no menys important, editorial i de presència en congressos i simposis arqueològics. Entre el 1927 i el
1950, el SIP realitza excavacions tan transcendentals com les dels
jaciments ibèrics de la Bastida de les Alcusses, a Moixent (192831), i el Tossal de Sant Miquel, a Llíria (1933-36); dels jaciments
paleolítics de la Cova del Parpalló, a Gandia (1929-31), i la Cova
Negra, a Xàtiva (1928-33, intermitentment); del jaciment epipaleolític de la Cueva de la Cocina, a Dosaigües (1941-43, 1945);
del jaciment neolític de la Cova de la Sarsa, a Bocairent (1928-39,
intermitentment); o del jaciment eneolític de l’Ereta del Pedregal,
a Navarrés (1942, 1944-48). El maig del 1929, L. Pericot, en representació del SIP, participa en el XII congrés de l’Asociación
Española para el Progreso de las Ciencias, realitzat a Barcelona,
i relata la fundació del Servei, el seu treball en curs i les principals troballes efectuades. La concurrència de membres del SIP és
major uns mesos després (setembre) al IV congrés internacional
d’arqueologia celebrat igualment a Barcelona, on, a banda d’I.
Ballester, L. Pericot i M. Jornet Perales presenten la Cova del
Parpalló i G. Viñes Masip la Cova Negra, jaciments les excavacions dels quals tot just havien acabat de començar. Amb motiu
d’aquest congrés viatgen també a Barcelona peces de Parpalló,
Cova Negra i Bastida de les Alcusses, mostrades al Palau Nacional de l’Exposició. Les comunicacions i els objectes exposats
desperten un gran interès nacional i internacional pel SIP i la seua
tasca, el que comportà felicitacions expresses dels organitzadors
del congrés a la institució i a la Diputació de València.3 El 1930,

2 Sobre la creació i les primeres dècades d’existència del SIP, vegeu
Bonet Rosado, H.; Pedro Michó, M. J. de; Sánchez Molina, A. i
Ferrer García, C. (coord.) (2006): Arqueologia en blanc i negre.
La labor del SIP: 1927-1950. Museu de Prehistòria de València,
Diputació de València, València, 333 p.
3 Veg. La labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su museo
en el pasado año 1929. Diputación Provincial, València, 1930, pàg.
8-12.

5

[page-n-2]
J. Juan Cabanilles i M. J. de Pedro Michó

Excavació de la Bastida de les Alcusses de Moixent el 1928. En
primer pla, d’esquerra a dreta, L. Pericot i I. Ballester, subdirector
i director del SIP acabat de crear; en 5a i 6a posició, G. Viñes i M.
Jornet, col·laboradors inicials del SIP. Arxiu MPV.

La Cova del Parpalló de Gandia cap al 1929, al començament de les
excavacions de L. Pericot. Arxiu MPV.

L. Pericot envia una nova comunicació al XV congrés internacional d’antropologia i arqueologia prehistòriques (Coïmbra i Porto)
sobre el solutrià i l’aurinyacià de la Cova del Parpalló, llegida, en
absència d’aquell, per J. Pérez de Barradas, director del Servicio
de Investigaciones Prehistóricas de l’ajuntament de Madrid, un
dels centres de recerca que havien inspirat la creació del servei
homònim valencià. Una última participació del SIP a ressenyar
en aquest període és al I congrés d’arqueologia del «Levante»
(València, 1946), amb una «massiva» representació (a més d’I.
Ballester i L. Pericot, F. Jordà Cerdà, M. Vidal i López, E. Pla
Ballester, D. Fletcher Valls i V. Pascual Pérez), tot delatant la intensa activitat del Servei i el recanvi i l’acreixement dels seus
col·laboradors. Les comunicacions presentades a aquest congrés
seran publicades pel SIP dins la seua sèrie de «Trabajos Varios»
(núm. 10, 1947).
Les publicacions, òbviament, són un gran aparador de la
labor institucional del SIP, tant de camp, com museística, de
recerca, etc. Abans del 1950, el Servei només havia pogut
editar dos números del seu anuari «programàtic», l’«Archivo de
Prehistoria Levantina». Tanmateix, l’acollida del primer volum,
de 1929, va ser gran i plena d’elogis, amb recensions força
favorables.4 A banda dels membres i col·laboradors del SIP,
en APL I hi ha les contribucions del reconegut prehistoriador
francès H. Breuil i del català P. Bosch Gimpera. L’«abat»
Breuil, junt amb R. Lantier, tornarà a escriure en APL II (1946),
i també altres investigadors forans com A. Fernández de Avilés,
S. Vilaseca Anguera, V. Lebzelter o A. Beltrán Martínez. En
aquests dos números es divulgaran en «paper», amb major o
menor detall, excavacions i col·leccions del SIP, entre altres les
de Cova Negra, Cueva de la Cocina, Cova de la Sarsa, Bastida de
les Alcusses o Tossal de Sant Miquel; o les de Cova de la Pastora
(jaciment eneolític a Alcoi), Mas de Menente (poblat del bronze
a Alcoi) o el Xarpolar (poblat ibèric a la Vall d’Alcalà), materials,
els de Menente i Xarpolar, la compra dels quals és a l’origen

de la creació del SIP i el seu museu. Abans també del 1950, la
sèrie monogràfica «Trabajos Varios del SIP», iniciada el 1937
amb el nom de «Treballs Solts»,5 tenia al carrer onze números.
Aquesta sèrie naix com a complement de la revista-anuari APL,
amb la idea primera de donar eixida a notes i xicotets treballs
sobre prehistòria valenciana (en relació amb el SIP o no); amb el
temps, però, es constituirà com una sèrie monogràfica de major
envergadura i abast.6 Els primers números de TVSIP donen
compte, entre altres continguts, d’estudis com ara els de la fauna
de la Cova Negra, o la fauna i la malacofauna de la Cova del
Parpalló (núm. 6, 1942 i 1947), o d’un vas «escrit» del Tossal
de Sant Miquel (núm. 8, 1942); també de l’enterrament eneolític
de la Cova de Rocafort (núm. 9, 1944), o de l’excavació del
jaciment meso-neolític de la Covacha de Llatas a Andilla (núm.
11, 1949). La dèria per divulgar l’activitat del SIP, sobretot els
resultats del treball de camp, farà que s’aprofiten per a aqueixa
comesa les memòries anuals que la Direcció del Servei havia
de lliurar a la Secretaria de la Diputació (memòries conegudes
com La labor del SIP). En forma de tiratges a part d’aquestes
memòries (convenientment ampliades) es van donar a conèixer

4 Veg. Labor SIP… 1930 (València, 1931), pàg. 20-26.

6

5 El 1937, i fins al final del 1938, el SIP és integrat en l’Institut d’Estudis
Valencians (IEV), organisme depenent del Consell Provincial de
València, institució que havia substituït aleshores la Diputació (veg.
Juan Cabanilles, J. [2006]: «El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians».
Dins Bonet Rosado i altres, op. cit. nota 2, pàg. 177-182. Juan
Cabanilles, J. [2014]: «La Secció Històrico-Arqueològica». Dins
Ciència i Cultura en la Guerra. L’Institut d’Estudis Valencians
1937-1938. Universitat de València, València, pàg. 57-70). Durant
el parèntesi de la Guerra Civil espanyola, aturada pràcticament la
labor de camp, el més destacable del SIP és l’edició dels cinc primers
números del que serà la seua sèrie monogràfica, publicats en valencià
per ser aquesta la llengua oficial de l’IEV.
6 Sobre les publicacions del SIP, veg. Juan Cabanilles, J. i Gozalbes
Fernández de Palencia, M. (2006): «Les primeres publicacions del
SIP: Archivo de Prehistoria Levantina, Memorias Anuales i Treballs Solts / Trabajos Varios». Dins Bonet Rosado i altres, op. cit.
nota 2, pàg. 83-94.

[page-n-3]
L’escola valenciana de prehistòria i Bernat Martí Oliver

I. Ballester, en primer pla, de visita al Tossal de Sant Miquel de Llíria
els anys 1940; en segon pla, J. Alcàcer Grau, un dels col·laboradors
del SIP aleshores. Arxiu MPV.

vasos espectaculars i inscripcions del Tossal de Sant Miquel (La
labor... 1934, 1935-39 i 1940-48), o els materials de la Cova
de les Malladetes, a Barx, excavada entre 1946-1948, de la
Cova de la Pastora o de l’Ereta del Pedregal (La labor... 194048). Prova, en suma, del prestigi que anava assolint el SIP és
la creació en el seu si, l’any 1945, de la secció de prehistòria
a València del Consejo Superior de Investigaciones Científicas
(CSIC), a través de l’institut «Diego de Velázquez».7
En parlar d’una escola valenciana de prehistòria i
relacionar-la de primer antuvi amb el SIP, cal preguntar-se
què hi havia o què hi havia hagut fora d’aquesta institució
en el terreny concret de l’arqueologia prehistòrica. B. Martí
Oliver ha fet un succint balanç de l’arqueologia valenciana en
general anterior al SIP,8 del qual n’extractarem allò més tocant
a la prehistòria, amb alguna complementació.9 El punt de
partida és la Societat Arqueològica Valenciana (SAV), entitat
fundada el 1871 dins de la Societat Econòmica d’Amics del
País, de València, per un grup de membres d’aquesta societat

7 Veg. Fletcher Valls, D. i Pla Ballester, E. (1977): Cincuenta años
de actividades del Servicio de Investigación Prehistórica (19271977). Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación Provincial
de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 57), València, pàg. 36-37.
8 Martí Oliver, B. (1992): Museo de Prehistoria de la Diputación
de Valencia. Nuestros Museos, t. V, vol. I, Vicente García Editores, València, 165 p. (el balanç en pàg. 21-24). Veg. també: Goberna Valencia, M. V. (1985): «Arqueología y prehistoria en el
País Valenciano: Aportaciones a la historia de la investigación».
Dins Arqueología del País Valenciano: panorama y perspectivas.
Universidad de Alicante (Anejo de la revista Lucentum), Alacant,
pàg. 9-30. Hernández Pérez, M. i Enguix Alemany, R. (2006): «El
Servicio de Investigación Prehistórica y la Arqueología valenciana». Dins Bonet Rosado i altres, op. cit. nota 2, pàg. 17-32.
9 Hi deixem de banda conscientment l’arqueologia «ibèrica», objecte
d’estudi molt preferent dins dels programes «prehistòrics» del SIP. És
evident que avui un iberista no seria considerat exactament un prehistoriador, però això no era tant així en el temps de l’arrancada del SIP.

La necessitat imperiosa de divulgar treballs i estudis abocarà,
des d’un bon inici, a una intensa labor editorial per part del SIP.
Coberta del primer volum de la revista APL.

amants de les antiguitats i el col·leccionisme.10 El caràcter
«clàssic» de l’arqueologia pretesa per la SAV (recollida i
estudi d’inscripcions lapidàries i de monedes i medalles), no
va impedir que s’hi organitzara una Comissió de prehistòria,
darrere de la qual hi ha principalment «José» Vilanova i Piera,
germà del prestigiós geòleg «Juan» Vilanova i Piera. L’activitat
«prehistòrica» de la SAV no serà gran, però sí important pel fet
que aquesta ciència, la prehistòria, serà objecte d’atenció per
primera vegada en el territori valencià. Un exemple d’aquesta
activitat és el descobriment i l’exploració del poblat eneolític
de l’Ereta del Pedregal (llavors referenciat com una «estació
prehistòrica» a Bolbait),11 jaciment que més tard, com hem
vist, formarà part dels programes d’intervenció del SIP (des
dels anys 1940);12 també en són exemple les excavacions de S.
Moreno Tovillas, enginyer militar i corresponsal de la SAV a
Oriola, en alguns punts de la serra al voltant d’aquesta localitat,
com en la Cueva de Roca, amb enterraments eneolítics, o en el

10 Sobre la SAV, veg. Goberna Valencia, M. V. (1981): «La Sociedad Arqueológica Valenciana». Archivo de Prehistoria Levantina,
XVI, València, pàg. 575-608. Papí Rodes, C. (2002): «La Sociedad
Arqueológica Valenciana. Reglamentos, socios y actividades». Boletín del Museo Arqueológico Nacional, 20 (1-2), Madrid, 2002,
pàg. 265-292.
11 Vilanova i Piera, «José» (1879): «Los Estudios Prehistóricos».
Memoria de los trabajos llevados a cabo por la Sociedad Arqueológica Valenciana durante el año 1878. València, pàg. 13-29 (esment
a l’Ereta en pàg. 24). Vilanova i Piera, «Juan» (1879): «Estación
prehistórica de Bolbaite». Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, VIII, Actas, Madrid, pàg. 73-74.
12 Veg. Juan Cabanilles, J. (2006): «L’Ereta del Pedregal (Navarrés,
València)». Dins Bonet Rosado i altres, op. cit. nota 2, pàg. 189-195.

7

[page-n-4]
J. Juan Cabanilles i M. J. de Pedro Michó

La Societat Arqueològica Valenciana serà la primera entitat a casa
nostra en parar un xic d’atenció, la dècada dels 1870, a la naixent
«ciència prehistòrica». Coberta de la primera memòria d’activitats
de la SAV.

Portada d’una de les obres emblemàtiques de «Juan» Vilanova i
Piera, impulsor destacat dels estudis de prehistòria a Espanya.

poblat de l’edat del bronze de la Ladera de San Antón, treballs
de què es donarà compte en la memòria de la SAV corresponent
a l’any 1872 (València, 1873, pàg. 15-19) i que seran publicats
en complet prou anys després pel SIP en la sèrie de «Trabajos
Varios» (núm. 7, 1942).
El coneixement i primera divulgació de l’Ereta del Pedregal
va lligada als germans Vilanova i Piera: «José», enginyer de
mines i un dels membres més dinàmics de la SAV, i «Juan»,
catedràtic de geologia i paleontologia a la universitat central
de Madrid i un dels impulsors dels estudis de prehistòria a
Espanya;13 aquest darrer no consta com a «soci» –ni numerari ni
corresponsal– de la SAV, però hi ha el convenciment que la seua
figura i la seua influència haurien planejat tothora sobre aquesta
Societat.14 «Juan» Vilanova i Piera publicarà en 1872 la primera
obra de conjunt sobre prehistòria europea i peninsular, Origen,
naturaleza y antigüedad del hombre, on es donen a conèixer
les troballes més rellevants fetes fins aleshores en el territori
valencià: el suposat dolmen del Castellet del Porquet i la Cova
de Sant Nicolau, a l’Olleria, la Cova de les Meravelles, a Gan-

dia, la Cova Avellanera, a Catadau, i les ja anomenades Cova
del Parpalló de Gandia, Cova Negra de Xàtiva i Cueva de Roca
d’Oriola, jaciments molts dels quals, com ja hem vist, seran
objecte d’atenció especial pel SIP.15 «Juan» Vilanova firmarà
també, junt amb E. Vilaplana i Julià, un informe dels treballs en
la Cova de les Llometes, a Alcoi, cavitat amb enterraments excavada per l’enginyer alcoià E. Vilaplana el 1884,16 única intervenció prehistòrica efectuada en l’àmbit valencià en un període,
del 1880 al 1900, en què es posen en marxa i es multipliquen les
excavacions sistemàtiques arreu d’Espanya.
Des que a la primeria de la dècada dels 1880 deixa de
funcionar la SAV, no hi ha una altra entitat fins als anys 1920
que es dedique a promoure conscientment la recerca prehistòrica
valenciana. No pot considerar-se en aqueixos termes l’activitat
arqueològica de la societat cultural Lo Rat Penat, fundada el
1878 i que sembla recollir el testimoni de la SAV,17 per bé que tot
acabarà en el mer excursionisme cultural. Un poc més acostada,

13 Sobre l’il·lustre geòleg i paleontòleg valencià, veg. Pelayo López,
F. i Gozalo Gutiérrez, R. (2012): Juan Vilanova y Piera (18211893), la obra de un naturalista y prehistoriador valenciano. La
donación Masiá Vilanova en el Museo de Prehistoria de Valencia.
Servicio de Investigación Prehistórica del MPV, Diputación de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 114), València, 323 p.
14 Tanmateix, veg. Papí Rodes, op. cit. nota 10, pàg. 281.

8

15 Com a anècdota, la reinterpretació del Castellet del Porquet com
un poblat de l’edat del bronze i no com un dolmen, deguda a I.
Ballester, serà el tema «monogràfic» tractat en el primer número de
la sèrie –aleshores, 1937– «Treballs Solts».
16 L’informe, «La gruta de “Les Llometes” en Alcoy», un temps
inèdit, serà recuperat i transcrit per R. Vicedo Sanfelipe dins la seua
obra: Historia de Alcoy y su región. Imprenta «El Serpis», Alcoi,
1920-1922, pàg. 67-80.
17 Papí Rodes, op. cit. nota 10, pàg. 283-84.

[page-n-5]
L’escola valenciana de prehistòria i Bernat Martí Oliver

en canvi, és la labor de la Secció d’Antropologia i Prehistòria
del Centre de Cultura Valenciana, creat aquest el 1915 i aquella
el 1927, amb una intensa tasca prospectora, ja paral·lela al SIP,
davall la qual hi ha la personalitat de N. P. Gómez Serrano. I és
el cas també de la Societat Castellonenca de Cultura, fundada
el 1919, el butlletí de la qual, editat a partir del 1920, acull
bastants notícies arqueològiques i prehistòriques, referides
sovint als descobriments i estudis de les pintures rupestres de
l’àmbit castellonenc; a ressaltar en les pàgines d’aquest butlletí
és l’informe sobre l’assentament campaniforme de «Villa
Filomena», a Vila-real, descobert el 1917 i excavat el 1922, amb
un gran ressò local.18
En qualsevol cas, en les dues primeres dècades del segle
XX, l’activitat de camp i la recerca prehistòrica estaran en mans
d’afeccionats particulars, de distinta formació i distints interessos. Així per exemple, entre 1902-1908, el jesuïta d’origen
gascó Juli Furgús excava diversos jaciments a Oriola, especialment el poblat argàric de San Antón, explorat ja anteriorment
–com hem vist– per S. Moreno Tovillas; igual com els treballs
d’aquest darrer, els de Furgús seran publicats pel SIP en el núm.
5 dels «Treballs Solts» (1937), una mena de compilació d’articles dispersos i de difícil accés traduïts al valencià. I. Ballester
Tormo, abans de ser director del SIP, i deixant de banda jaciments ibèrics explorats o intervinguts en el període 1906-1920
(p. ex. el poblat de Covalta, a Albaida), excava també entre
1924-1925 els poblats de l’edat del bronze del Tossal Redó i
Tossal del Caldero, a Bellús, estudiats i donats a conèixer ben
posteriorment per M. Tarradell Mateu en APL (vol. VII, 1958);
fins i tot, sent ja director del SIP, I. Ballester excava a títol personal, entre 1928-1929, les coves eneolítiques de Camí Real, a
Albaida, i Barranc del Castellet, a Carrícola,19 divulgades també
en APL, la primera, pel mateix Ballester (vol. I, 1929), i la segona per E. Pla Ballester (vol. V, 1954). Més exemples de treballs
d’iniciativa particular, normalment autoritzats per la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades, creada el 1912, són les
excavacions dels poblats alcoians de l’edat del bronze del Mas
de Menente, per F. Ponsell Cortés (1925, abans d’esdevindre
col·laborador del SIP i continuar-hi les intervencions), i de la
Mola Alta de Serelles, per E. Botella Candela (1925-27); els
materials de tots dos acabaran en el SIP, adquirits per compra als
respectius excavadors el 1927 (Menente) i el 1937 (Serelles).20

18 Sos Baynat, V. (1922-23-24): «Una estación prehistórica en
Villarreal. Informe resumido». Boletín de la Sociedad Castellonense
de Cultura, III, pàg. 394-398; IV, pàg. 99-103; V, pàg. 49-51. Sobre
la importància i la repercussió d’aquest jaciment, veg. Soler
Díaz, J. A. (ed.) (2013): Villa Filomena, Vila-real (Castellón de la
Plana). Memoria de una excavación nonagenaria. Un poblado de
Hoyos con campaniforme. Servei d’Investigacions Arqueològiques
i Prehistòriques, Diputació de Castelló (Monografies de prehistòria
i arqueologia castellonenques, 9), Castelló de la Plana, 344 p.
19 Veg. De Pedro Michó, M. J. (2006): «Isidre Ballester Tormo i la
creació del Servei d’Investigació Prehistòrica». Dins Bonet Rosado i altres, op. cit. nota 2, pàg. 47-66 (pàg. 59).
20 De l’aval d’aquests treballs per la Junta Superior de Excavaciones
y Antigüedades són testimoni els informes publicats per aquesta
institució en les seues «Memorias»: Menente: JSEA, mem. gral. 78,
n. 8 de 1924-25, Madrid, 1926; Serelles: mateixa mem. gral., n. 9
dels mateixos anys i mem. gral. 94, n. 2 de 1927, Madrid, 1928. Menente, a més, serà presentat més extensament en APL I (1929).

Saltant de nou a les institucions, el 1921 es crea el Laboratori
d’Arqueologia de la Universitat de València (LAV), una mena de
«seminari» orientat a la realització de pràctiques de paleografia,
numismàtica i arqueologia dins la càtedra d’Arqueologia, Epigrafia i Numismàtica, regentada des del 1905 per L. Gonzalvo
París.21 En el LAV confluiran professors universitaris i estudiants,
però també, i de manera destacada, erudits locals, entre els quals
es troba I. Ballester Tormo, integrat com a «especialista» dins
d’una Secció de prehistòria.22 L’etapa més dinàmica del LAV, en
els primers temps, serà entre 1924-1927, reduïda, però, a pràctiques docents, excursions, xerrades i reunions. El LAV, igual com
el Centre de Cultura Valenciana, no tindrà gaire capacitat institucional per portar a efecte excavacions arqueològiques, contràriament al SIP, per al qual, com hem vist, el treball de camp constituirà des del 1927 una de les principals raons de ser. A més a més,
i tenint en compte la manca de menció expressa a l’arqueologia
prehistòrica en els escassos documents «fundacionals» del LAV,
s’ha especulat que açò hauria fet decantar l’àmbit d’actuació preferent del SIP cap a la prehistòria,23 una partició de competències
entre ambdues institucions que tornarà a veure’s unes dècades
després i que reprendrem més avall.
El 1950, després de la mort d’I. Ballester, la direcció del
SIP queda en mans de D. Fletcher Valls i la subdirecció, creada
aleshores, en les d’E. Pla Ballester, tots dos col·laboradors
del Servei des de bastant temps enrere (sobretot el primer).
D. Fletcher, ja com a director, escriu unes paraules de record
a I. Ballester en La labor del SIP... 1950 (València, 1951,
pàg. 35-36), on no s’està de considerar-lo el creador d’una
escola d’excavadors i prehistoriadors valencians, tal com farà
L. Pericot en la necrològica de Ballester citada amunt de tot.
Davall D. Fletcher i E. Pla, el projecte de Ballester tindrà tota la
seua continuïtat durant la dècada dels 1950 i les immediatament
posteriors, cosa que portarà a la consolidació definitiva del SIP i
a acréixer el seu nom. Només apuntar que als 50 anys de la seua
creació (1977), el SIP havia efectuat 35 campanyes d’excavació
en 8 jaciments paleolítics, a més dels ja citats de Cova Negra,
Parpalló i Malladetes, en les coves de la Petxina (Bellús), Barranc
Blanc i Rates Penades (Ròtova), Meravelles (Gandia) i Volcán
del Faro (Cullera); 11 campanyes en 4 jaciments epipaleolítics/
mesolítics, fora de Cocina i Llatas, principalment en Cova
del Barranc Fondo (Xàtiva); 12 campanyes en 3 jaciments
neolítics, llevat de Sarsa, principalment també en Cova de
l’Or (Beniarrés); 34 campanyes en 14 jaciments eneolítics, a
més de Pastora, Ereta del Pedregal i Cova de Rocafort, en les

21 Sobre el LAV, veg. L aniversario de la fundación del Laboratorio
de Arqueología. 1924-1974. Universidad de Valencia, Facultad
de Filosofía y Letras (Papeles del Laboratorio de Arqueología de
Valencia, 11), València, 1975 (articles en concret de L. Pericot
García, D. Fletcher Valls, M. Ballesteros Gaibrois i F. Mateu i
Llopis). Martí Oliver, B. i Villaverde Bonilla, V. (1997): «El
Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València a la dècada
del 1940». Saitabi, 47, València, pàg. 153-171. Aura Tortosa,
J. E. (2006): «La creació del Laboratori d’Arqueologia de la
Universitat de València: entre l’Escola Superior de Diplomàtica
i “por la ciencia hacia Dios” (1921-1940)». Dins Bonet Rosado i
altres, op. cit. nota 2, pàg. 33-46.
22 Aura Tortosa, op. cit. nota supra, pàg. 41.
23 Ibíd., pàg. 37-38.

9

[page-n-6]
J. Juan Cabanilles i M. J. de Pedro Michó

Tota la labor del SIP, i especialment el treball de camp, del 1928
al 1977, queda ben reflectida en el volum de la sèrie de «Trabajos
Varios» dedicat a commemorar el 50 aniversari de la institució.

coves sepulcrals de Torre del Mal Paso (Castellnou), Ribera i
Giner (Cullera), Ladera del Castillo (Xiva), Sima de la Pedrera
(Polinyà de Xúquer), Cara-sol de Vernissa (Xàtiva), entre
d’altres; 11 campanyes en 11 jaciments de l’edat del bronze,
fora de Mas de Menente i Ereta del Castellar, en els poblats de
Muntanyeta de Cabrera (Torrent), Peña de la Dueña (Begís), La
Atalayuela (la Llosa del Bisbe), els Germanells (Rafelbunyol),
Castillarejo de los Moros (Andilla), Puntal de Cambra (el
Villar), entre d’altres; 5 campanyes en 3 jaciments de la primera
edat del ferro, principalment en Vinarragell (Borriana); 48
campanyes en 17 jaciments ibèrics, llevat de Tossal de Sant
Miquel i Bastida de les Alcusses, en els poblats de Los Villares
(Caudete de las Fuentes), Cerro Lucena (Énguera), Alt del Fort
(Cullera), la Carència (Torís), la Solivella (Alcalà de Xivert), Alt
de Benimaquia i Pic de l’Àguila (Dénia), o en la necròpolis de
Corral de Saus (Moixent), entre d’altres. Tot açò sense comptar
les excavacions en jaciments d’època romana o posterior,
el munt de prospeccions en altres tants jaciments de totes les
èpoques o els treballs en abrics i estacions d’art rupestre.24
A banda de la labor de camp, el 1977 el SIP havia publicat
14 volums de l’Archivo de Prehistoria Levantina, 52 números
de la sèrie Treballs Solts/Trabajos Varios i 39 memòries de la
Direcció (La labor...), mitjans, tots plegats, on es donava compte de la major part de les excavacions i tasques realitzades. El
balanç editorial encara ha d’incloure, per la seua rellevància,
una altra sèrie de publicacions en col·laboració amb altres institucions, com ara l’estudi monogràfic de la Cova del Parpalló,
degut a L. Pericot, editat el 1942 per l’Instituto de Arte y Ar-

24 Veg. Fletcher Valls i Pla Ballester, op. cit. nota 7, pàg. 63-75.

10

queología Diego de Velázquez, del CSIC; o la presentació de
la ceràmica del Tossal de Sant Miquel en el «Corpus Vasorum
Hispanorum», obra pòstuma d’I. Ballester editada el 1954 per
l’Instituto Español de Arqueología Rodrigo Caro, continuador
de l’anterior institut dins del mateix CSIC.25
Tornant un poc arrere en el temps i a la trajectòria del
Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València, els
anys 1930 i part dels 1940 i 1950 seran bastant grisos quant a
l’activitat d’aquest «seminari» universitari. La dècada dels 40,
el LAV es troba a càrrec de M. Ballesteros Gaibrois, catedràtic
d’Història General de la Cultura, si bé el mateix docent
acumula, entre d’altres, la càtedra d’Arqueologia, Epigrafia i
Numismàtica. Certament, Ballesteros exerceix la direcció del
LAV des d’una càtedra distinta i amb una línia d’investigació
poc a veure amb l’enfocament i els objectius del Laboratori,
fet que explicaria en part la baixa intensitat de les actuacions
d’aquest.26 De tota manera, Ballesteros sí que intenta recuperar la
passada «normalitat» del LAV,27 cosa que sembla produir-se un
xic entre el 1946 i el 1948 pel que fa a l’activitat més purament
acadèmica (les pràctiques de laboratori, sobre monedes, làpides i
documents) o a la capacitat de convocatòria dels estudiosos locals
(les reunions setmanals, en les actes de les quals, corresponents
a aquest període, hi ha anotada l’assistència de membres del SIP
com I. Ballester, D. Fletcher, E. Pla o M. Vidal).28 L’afluència
d’alumnes al LAV sembla ser gran –relativament parlant– en
aquests anys concrets, com posaria de manifest la bona presència
del Laboratori en el primer congrés arqueològic del «Levante
Español» (1946) i en els primers congressos arqueològics del
«Sudeste» (1946 a 1948).29 Després d’aquest breu episodi, tot
sembla decaure: el 1950 Ballesteros marxa a Madrid i el pla
de recuperació del LAV hauria d’esperar fins l’arribada de M.
Tarradell Mateu a la Universitat de València.
M. Tarradell s’incorpora a la UV el curs 1957 com a catedràtic d’Arqueologia, Epigrafia i Numismàtica, i, contràriament
als seus antecessors en la càtedra, ell hi accedeix ja amb una
preocupació manifesta per l’estudi de la prehistòria.30 De fet, en
la primera mitat dels anys 1940, sent alumne i acabat de llicenciar per la Universitat de Barcelona, Tarradell havia participat
en les excavacions d’alguns dòlmens de l’Empordà, ajudant
L. Pericot; en 1946-47, en una estada d’un any a Granada intentant organitzar un servei d’arqueologia, participà també en

25 Ibíd., pàg. 30-35.
26 Sobre el LAV en els anys 1940, veg. Martí Oliver i Villaverde
Bonilla, op. cit. nota 21.
27 Ell mateix ho relata, amb totes les vicissituds, en la publicació dedicada al cinquanta aniversari de la fundació del Laboratori, op. cit.
nota 21, pàg. 27-40.
28 Martí Oliver i Villaverde Bonilla, op. cit. nota 21, pàg. 161.
29 Ibíd., pàg. 166.
30 L. Pericot, quan el 1927 arriba a València, ho fa com a catedràtic
d’Història Moderna i Contemporània. Tanmateix, segons I. Ballester
(APL I, 1929, pàg. 215), Pericot hauria estat al front d’una assignatura de «Prehistoria española». Per aqueixes dates també, sol incidir-se
en el fet que part dels col·laboradors del SIP (D. Fletcher Valls, J. San
Valero Aparisi, E. Jiménez Navarro, M. Vidal i López) són alumnes
de la «Cátedra de Prehistoria de la Facultad de Filosofía y Letras de
la Universidad» (p. ex. en La labor… 1932, València, 1932, pàg. 2),
càtedra que seria a càrrec de Pericot, tenint en compte que aquest és
qui redacta la Labor en qüestió i que aquells eren alumnes seus.

[page-n-7]
L’escola valenciana de prehistòria i Bernat Martí Oliver

M. Tarradell en el jaciment tardoromà i visigòtic excavat pel SIP de
la Punta de l’Illa, a Cullera, el 1955, un parell d’anys abans de la
seua incorporació a la Universitat de València. Arxiu MPV.

Un dinar de celebritats a València, el 1962. Asseguts d’esquerra a
dreta: D. Fletcher (primer pla), M. Tarradell, J. Reglà, L. Pericot, S.
Vilarrasa i E. Pla. Arxiu personal de L. Fletcher.

els treballs d’excavació d’alguns poblats argàrics, experiència
i coneixement que plasmarà en la seu tesi doctoral, llegida el
1949, sobre la cultura d’El Argar; o entre 1948-56, sent cap del
servei d’excavacions del protectorat espanyol del Marroc i del
museu de Tetuan, investiga en les coves neolítiques de Gar Cahal i Cahf Taht el-Gar.31 La importància de tot açò és que, amb
Tarradell, el Laboratori d’Arqueologia de la UV superarà dues
assignatures fins aleshores bastant pendents: la recerca prehistòrica i el treball arqueològic de camp. Des del final dels 1950
i, sobretot, la dècada dels 1960, el LAV (és a dir, Tarradell i els
seus col·laboradors i alumnes) realitza sondejos o excavacions
en els poblats ibèrics de Tossal de la Cala (Benidorm), Tossal
de Manises (Alacant), el Puig i la Serreta (Alcoi), o el Xarpolar
(Planes); en els jaciments principalment neolítics de Cova Ampla del Montgó (Xàbia) i Cova d’en Pardo (Planes); en el poblat
de l’edat del bronze de Mas de Miró (Alcoi); en els jaciments
d’època romana de Punta de l’Arenal-Banyets de la Reina (Xàbia) i la mateixa Valentia (intervenció urbana en la plaça de la
Reina, davant la façana principal de la Seu de València), com a
activitat de camp més destacable.32
D’aquesta relació de treballs i l’entitat dels jaciments, ressalten dos fets. El primer és la concentració de les excavacions
en territori «alacantí». E. A. Llobregat Conesa, un dels deixebles de Tarradell, ho explica dient que aquest «sempre fou molt
contrari a excavar dins de l’àrea provincial de València, perquè
era la zona d’actuació del SIP», per això el decantament pel sud
valencià.33 El segon fet és el poc nombre d’excavacions pròpiament «prehistòriques». És fàcil voler veure ací una intenció més
de no interferir en el camp de treball principal del SIP, el que
ens porta a les especulacions sobre els àmbits de competències
conscientment triats pel SIP i el LAV: en el moment de la seua

creació, el SIP s’hauria inclinat cap a la prehistòria perquè això
era la part feble del LAV; en el moment de la seua reactivació,
impulsada per Tarradell, el LAV hauria deixat de banda la prehistòria per ser això el camp primordial del SIP. L’arqueologia
«ibèrica», però, objecte de la major atenció del LAV, també era
un interès del SIP. Aleshores, la voluntat de no interferència institucional no hauria estat tant «temàtica» com «territorial».
Siga el que siga, allò cert és la bona relació mantinguda tothora entre el SIP i el LAV, entre la Universitat i el SIP. En el
temps de Tarradell, el pont d’aquesta relació per part del SIP
era E. Pla Ballester; a ambdós els unia una amistat personal que
venia de l’excavació, el 1955, del santuari visigòtic de Punta de
l’Illa, a Cullera.34 En temps d’I. Ballester, fundador del SIP, el
pont amb la Universitat era L. Pericot, i el punt de trobada de
tots dos tal vegada havia estat el mateix LAV. I un repunt dels
nexes: Tarradell havia tingut de mestre Pericot allà a Barcelona; Pericot, al seu torn, P. Bosch Gimpera; i aquest darrer havia
estat una de les influències i un dels contactes «científics» d’I.
Ballester.35 Sembla clar, a cada arribada a València, què calia
buscar i a qui encomanar-se.
M. Tarradell formarà al LAV un magnífic equip d’arqueòlegs i prehistoriadors, entre els quals, per la seua relació i col·
laboració més directa amb el mestre, cal esmentar G. Martín
Ávila, E. A. Llobregat Conesa, M. Gil-Mascarell Boscà o C.
Aranegui Gascó. Una formació que, paral·lelament, es completarà al SIP, en la seua biblioteca, amb els seus materials i
amb les seues excavacions, tal com havia ocorregut tres dècades
abans amb els alumnes de L. Pericot. Per al temps que tractem,
la Direcció del SIP ho expressava així el 1965: «Como es norma
en este Servicio, se ha seguido prestando la necesaria ayuda bibliográfica y técnica a los alumnos de la Cátedra de Prehistoria
y Etnología y de la Cátedra de Arqueología, ambas de la Universidad de Valencia, […] que en gran número han venido a la

31 Veg. Llobregat Conesa, E. A. (1995): «Miquel Tarradell: nacionalista, arqueòleg i historiador». Saguntum-PLAV, 28 (Homenatge al
professor Dr. Miquel Tarradell i Mateu), pàg. 21-27 (pàg. 22). Prevosti, M. (2011): «Miquel Tarradell, arrelat i transgressor». Butlletí
de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXII, Barcelona, pàg.
349-385.
32 Llobregat Conesa, op. cit. nota supra, pàg. 26.
33 Ibíd.

34 Veg. Martín Ávila, G. (1995): «Miquel Tarradell en Valencia».
Saguntum-PLAV, 28 (Homenatge al professor Dr. Miquel Tarradell
i Mateu), pàg. 13-20 (pàg. 15).
35 Sobre aquest últim respecte, veg. De Pedro Michó, op. cit. nota 19,
pàg. 49.

11

[page-n-8]
J. Juan Cabanilles i M. J. de Pedro Michó

E. A. Llobregat (primer pla a la dreta), exalumne del LAV i deixeble
de M. Tarradell, participant en les excavacions del SIP a l’Ereta del
Pedregal de Navarrés, campanya del 1964. Arxiu MPV.

M. Gil-Mascarell, professora ja del LAV-Departament de Prehistòria
i Arqueologia de la UV, dirigint les primeres excavacions del SIP a
la Carència de Torís, campanya del 1972. Arxiu MPV.

Biblioteca para realizar sus trabajos de curso, habiendo, en ocasiones, hasta acompañado al campo para estudiar directamente las zonas elegidas para sus respectivas tareas» (La labor…
1965, pàg. 87). O així el 1964: «En los mismos términos [que
els anys anteriors] se ha ayudado a los alumnos de la Cátedra
de Arqueología, Epigrafía y Numismática, también de nuestra
Universidad, a cargo del doctor Tarradell Mateu, tanto en lo referente a trabajos de curso como a la preparación de tesinas y
tesis doctorales» (La labor… 1964, p. 17). I Abans, 1962, ja
s’havia remarcat que «La Cátedra de Arqueología de la Facultad
de Filosofía y Letras de nuestra Universidad viene realizando
una labor conjunta con este Servicio, lo que indudablemente ha
de redundar en beneficio de los estudios de Prehistoria en nuestra provincia» (La labor... 1962, pàg. 17). Aquests tipus de notes
es repeteixen quasi com una falca en totes les Labor del SIP des
del començament dels anys 1960.
Els alumnes que inclús s’acompanyaven al camp per veure
els jaciments objecte dels seus treballs de curs, tesines i tesis
doctorals, acabaran acompanyant els membres del SIP, ja com a
especialistes, en un munt de visites als llocs de troballes i en les
exploracions i prospeccions sobre el terreny, i fins i tot acabaran
dirigint les mateixes excavacions del Servei, tal com queda
reflectit en les Labor dels anys 60 i primeria dels 70. G. Martín,
per exemple, serà a càrrec dels treballs de camp en la factoria
pesquera romana de la Punta de l’Arenal (Xàbia), els anys 1963 i
1964, la direcció «titular» dels quals corresponia al SIP (el seu cap,
en aquest cas D. Fletcher) i al «Comisario de Zona del Servicio de
Excavaciones Arqueológicas» (a l’efecte M. Tarradell) (La labor...
1963, pàg. 16); pot dir-se que era una excavació compartida pel
SIP i el LAV, que a més serà publicada pel Servei en la sèrie de
Trabajos Varios (núm. 38, 1970). E. A. Llobregat col·laborarà,
assistint el subdirector del SIP E. Pla, en quasi totes les campanyes
de l’Ereta del Pedregal dels anys 60, quan s’hi reprenen els treballs
aparcats des del final dels anys 40. Llobregat firmarà, juntament
amb E. Pla i D. Fletcher, la memòria de la campanya concreta
de l’any 1963, publicada pel Servicio Nacional de Excavaciones
Arqueológicas del Ministerio de Educación Nacional, en la sèrie
Excavaciones Arqueológicas en España (núm. 42, 1964). M.
Gil-Mascarell s’encarregarà, per absència d’E. Pla, que hi havia
iniciat els treballs en 1966, de l’excavació el 1968 de les restes
del poblat ibèric de l’Alt del Fort (Cullera); el 1971 serà al front

d’una intervenció pràcticament d’urgència al Pla de l’Arc (Llíria),
en el solar de la futura Casa de la Cultura, amb restes de l’Edeta
romana; el 1971 també, i el 1972, es farà càrrec de l’excavació del
poblat iberoromà de la Carència (Torís), planejada des de bastant
temps arrere pel SIP; o, el 1974, dirigirà els treballs en el santuari
ibèric emplaçat en una de les coves del Puntal del Horno Ciego
(Villargordo del Cabriel). Una altra exalumna de M. Tarradell, R.
Enguix Alemany, col·laboradora del LAV i del SIP alhora, portarà
l’excavació, el 1975, del taller d’àmfores romanes localitzat en el
solar del carrer «Ángel del Alcázar», núm. 9, d’Oliva; la memòria
d’aquests treballs, realitzada amb C. Aranegui, la publicarà el SIP
en el núm. 54 de la sèrie Trabajos Varios, de 1977. Anteriorment,
R. Enguix havia confeccionat el VI Repertorio de Bibliografía
Arqueológica Valenciana, recopilatori bibliogràfic iniciat pel SIP
el 1951; aquest sisè repertori constituirà el núm. 48 dels Trabajos
Varios (1974).
El 1970, M. Tarradell deixa València amb destí a la Universitat de Barcelona. En aquest moment, al LAV resten pràcticament en solitari M. Gil-Mascarell i C. Aranegui; E. A. Llobregat se n’havia anat el 1966, en guanyar la plaça de director del
Museu Arqueològic d’Alacant, i G. Martín ho havia fet el 1969,

12

R. Enguix, assídua col·laboradora del LAV des de Tarradell i del
SIP, en el jaciment romà del carrer «Ángel del Alcázar» d’Oliva,
l’any 1977, un taller d’àmfores l’excavació del qual havia dirigit
per compte del SIP. Arxiu MPV.

[page-n-9]
L’escola valenciana de prehistòria i Bernat Martí Oliver

B. Martí (al fons) en les excavacions acabades de reprendre de la
Cova de l’Or de Beniarrés, any 1975. Arxiu MPV.

rumb a la universitat federal de Pernambuco, a Recife. Quasi
immediatament a la marxa de Tarradell s’incorpora al Laboratori G. Pereira Menaut, un dels darrers alumnes seus a València,
i un poc després, el 1974, B. Martí Oliver, que a penes hi havia
coincidit amb el professor català.
Bernat Martí Oliver, objecte d’aquest llibre d’homenatge,
és un dels més bons exemples d’arqueòleg/prehistoriador valencià format a cavall del LAV i del SIP. B. Martí comença a
aparèixer en las pàgines de La labor a partir del 1974, acabat
d’entrar al LAV –que a poc a poc va esdevenint Departament de
Prehistòria i Arqueologia– i un any després d’aconseguir-ne la
llicenciatura. El primer esment seu és en relació amb la visita, el
5 d’octubre del 1974, a una sèrie d’abrics amb pintures rupestres
localitzats al Barranco Moreno de Bicorb, acompanyant E. Pla,
junt amb altra gent, en qualitat de «profesor de la Universidad
de Valencia» (La labor... 1974, pàg. 107). En la mateixa memòria d’activitats (pàg. 123-24) consta la lectura de la seua tesina
«Planteamientos en torno al Neolítico inicial de la costa mediterránea peninsular» que, segons s’hi indica, havia estat preparada al SIP. La col·laboració de B. Martí amb el Servei, del
LAV/Departament estant, és certament molt intensa, bé en les
labors de visita, exploració o prospecció d’indrets i jaciments,
bé en les excavacions programades, tal com ja era comú per als
membres del LAV des de Tarradell.
Centrant-nos en les excavacions, l’any 1975 el SIP reprèn
les intervencions en la Cova de l’Or de Beniarrés, iniciades la
dècada dels 1950. En aquesta segona etapa, B. Martí comença
assistint tècnicament V. Pascual Pérez, director del Museu Municipal d’Alcoi i vell col·laborador del Servei, a càrrec del qual es
troba la direcció dels treballs. Martí hi és en condició, a més de
professor de la Universitat, de «becario de la Sección de Prehistoria en Valencia del Patronato “Saavedra Fajardo” del Consejo
Superior de Investigaciones Científicas» (La labor... 1975, pàg.
41). La «Sección de Prehistoria en Valencia», com s’ha dit més
amunt, era el mateix SIP, centre «tutelar» de les beques del CSIC;
en concepte de becari, Martí assisteix també el 1975 a les excavacions del jaciment neolític francès de Font Juvenal, dirigides
pel «maître de reherches» J. Guilaine (ibíd., pàg. 58), i és clar
que la finalitat del viatge era de recollir la màxima informació i
experiència possibles a aplicar en els treballs de la Cova de l’Or.
El 1976, en faltar V. Pascual, Martí és designat pel SIP director

Les primeres campanyes (1975-76) de la segona etapa
d’excavacions a la Cova de l’Or, dirigides per B. Martí, seran
publicades dins la sèrie monogràfica del SIP en forma d’un pioner
estudi interdisciplinari.

de les excavacions en la reconeguda cova neolítica de Beniarrés,
direcció que ostentarà continuadament fins a la finalització dels
treballs cap a la mitat dels anys 1980. El mateix 1976, i per la raó
dita, substitueix V. Pascual com a assistent tècnic d’E. Pla en la
nova etapa també d’excavacions que s’inicia a l’Ereta del Pedregal de Navarrés. Aquest jaciment havia començat a ser intervingut la dècada dels 1940, posteriorment del 1963 al 1974, i ara, el
1976, s’encetava una tercera fase en què, sens dubte, tot el pes i
la iniciativa dels treballs requeien en B. Martí, i així hi seguirà
fins a la conclusió d’aquests a la primeria dels 1980. En aquest
període encara, el 1978 el SIP mamprèn les excavacions en el
poblat de l’edat del bronze de la Muntanya Assolada d’Alzira, en
la direcció principal de les quals romandrà Martí tot el temps fins
a la mitat dels anys 1990 i més enllà.
L’excavació de la Cova de l’Or, en particular, serà cabdal en
aquests moments (i en els posteriors) per a encarrilar i apuntalar
la carrera professional de B. Martí. L’arreplega de documentació
sobre el jaciment, paral·lela al procés mateix d’excavació, es concretarà en un primer treball monogràfic sobre l’Or publicat en Trabajos Varios (núm. 51, 1977). D’altra banda, els primers resultats
de les intervencions iniciades el 1975 formaran el cos principal de
dades de la seua tesi doctoral sobre el neolític valencià, llegida el
1978 en la Facultat de Geografia i Història de la UV.
En el sentit que anem parlant, B. Martí no deixa de ser una
mostra més de l’acreixement de la interacció LAV-SIP que es produeix durant la segona mitat dels 1970, tot derivat d’un flux cada
vegada major d’alumnes al LAV/Departament com a conseqüència, a banda de les circumstàncies socioeconòmiques generals,
dels canvis en els plans docents universitaris que comportaran la
creació de l’especialitat d’Arqueologia dins la carrera de Geografia i Història. Limitant-nos novament a l’activitat sistemàtica de
camp, els antics membres i col·laboradors del LAV continuaran
participant en moltes de les excavacions patrocinades pel SIP: la
13

[page-n-10]
J. Juan Cabanilles i M. J. de Pedro Michó

B. Martí en l’excavació de l’Ereta del Pedregal de Navarrés, cap al
1979. Arxiu MPV.

La Muntanya Assolada d’Alzira en la campanya del 1980,
excavacions començades per B. Martí el 1978. Arxiu MPV.

malaguanyada M. Gil-Mascarell serà a càrrec, el 1978, dels treballs en la partida de La Balsa (Camporrobles), lloc amb troballes
romanes, i, a partir del 1979, de diverses campanyes en el poblat
ibèric de Los Villares (Caudete de las Fuentes); R. Enguix farà el
mateix, el 1977, en la Llometa del Tio Figuetes (Benaguasil), jaciment amb restes de l’edat del bronze i d’època ibèrica, i el 1978
en el poblat del bronze del Pic dels Corbs (Sagunt), una excavació amb direcció compartida pel SIP i el Centro Arqueológico
Saguntino i que, uns anys abans, el 1974, n’havia estat al front,
per delegació del Servei, M. Pérez Ripoll, aleshores becari del
patronat «Saavedra Fajardo» del CSIC, beca que anava gaudint
des del 1972; G. Pereira, al seu torn, dirigirà els treballs, des del
1978, en el jaciment romà tardà i visigòtic de València la Vella
(Riba-roja de Túria). Però les noves generacions d’alumnes del
LAV també començaran a tindre protagonisme en aquest marc de
relacions i col·laboracions interinstitucionals, com ara H. Bonet
Rosado i C. Mata Parreño, que des del 1978 s’encarregaran de
les excavacions al poblat ibèric del Puntal dels Llops (Olocau). A
partir, doncs, del 1975, i sobretot en l’últim terç d’aquesta dècada,
les Labor del SIP es poblen de noms, entre alumnes, llicenciats
recents i joves professors, que els trobem fent les seues tesines i
tesis doctorals amb materials i els mitjans documentals del SIP, o
participant, com hem dit i vist, en les diverses tasques de camp del
Servei; un seguit de noms que poc després entraran a formar part
de l’arqueologia institucional valenciana (a banda de les esmentades H. Bonet i C. Mata, P. P. Ripollès Alegre, A. Ribera Lacomba,
J. Bernabeu Auban, J. V. Lerma Alegria, V. Villaverde Bonilla, J.
L. Peña Sánchez, F. Arasa i Gil, entre altres). I tot açò mateix ha
prosseguit fins l’actualitat.
Tornant a B. Martí Oliver, com a membre del LAV, i junt
amb la resta de col·legues departamentals, el 1974 serà en la
iniciativa de traure avant la revista Papeles del Laboratorio de
Arqueología de Valencia (PLAV), aprofitant el 50 aniversari
del Laboratori.36 La revista PLAV havia estat fundada per M.

Tarradell el 1962, com a mitjà per a la divulgació de l’activitat científica del LAV.37 A banda d’aportar articles als Papeles
(PLAV núm. 11, 1975; núm. 12, 1977, ací en col·laboració amb
R. Enguix; núm. 13, 1978), com ho havia fet també a l’APL
(vol. XV, 1978),38 B. Martí participarà el 1975 en el II col·loqui
internacional de prehistòria de Morella, davall el lema «Métodos y técnicas en Prehistoria», amb una comunicació firmada
per tot l’equip del LAV (publicada el 1980). I el 1978, ja en
solitari, concorrerà a la reunió organitzada per la fundació Juan
March a Madrid «C14 y Prehistoria de la Península Ibérica», on
presentarà les datacions radiomètriques obtingudes arran de les
excavacions en curs a la Cova de l’Or.
El febrer del 1979, B. Martí entra a formar part del cos
tècnic del SIP. La Labor ho anuncia així: «A solicitud de la Dirección del Servicio, la Corporación Provincial, en sesión del
Pleno del día 26 de enero, acordó “crear en plantilla una plaza de Ayudante del Servicio de Investigación Prehistórica con
exigencia de título superior y nivel de proporcionalidad 10, sometiendo el presente acuerdo al visado de la Dirección General de Administración Local, para proceder a la reglamentaria
provisión de dicha plaza; contratando mientras tanto…” al Dr.
don Bernardo Martí Oliver, propuesto por este Servicio y que
venía colaborando con él desde hacía ya varios años. El señor
Martí Oliver tomó posesión de la plaza el día 1 de febrero» (La
labor… 1979, pàg. 122). Pot dir-se que B. Martí és el primer
arqueòleg que dóna el salt professional del LAV al SIP. D.
Fletcher Valls, director aleshores del Servei, provenia també
de la branca d’Històries de la Facultat de Filosofia i Lletres de
la Universitat de València, i havia freqüentat el LAV en tots
els períodes de màxima activitat d’aquest, però no havia tingut
cap vincle «laboral» amb la UV.

36 El 1975 es publicarà el volum de l’aniversari en qüestió (PLAV
núm. 11), amb contribucions de membres passats i presents del Laboratori. En aquell moment, per a la creació del LAV es tenia la
data de 1924 i no la de 1921, que és la que consta en les poques
fonts documentals existents (cf. Aura Tortosa, op. cit. nota 21).

14

37 Veg. «Saguntum-Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia», dins A. Simon i Tarrés (dir.): Diccionari d’Historiografia Catalana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2003, s. v. (veu redactada per
J. Juan Cabanilles). Martín Ávila, G. i Aranegui Gascó, C. (2012):
«Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia 50 años: la historia y la verdad». Saguntum-PLAV, 44, València, pàg. 11-13.
38 Les referències completes d’aquests articles, i de les publicacions
ja citades o que hi puguen ser-ho, es troben en la bibliografia de B.
Martí Oliver presentada en aquest mateix llibre.

[page-n-11]
L’escola valenciana de prehistòria i Bernat Martí Oliver

Dins del SIP, B. Martí ha desenvolupat tota la seua principal
tasca investigadora, canalitzada des del primer contacte amb el
Servei cap a la prehistòria recent valenciana, com a cas particular.
De manera sintètica, els seus temes de recerca preferents els han
constituït el neolític en general (inclòs l’eneolític o calcolític) i
la neolitització, l’edat del bronze i l’art postpaleolític (parietal
i moble). És clar que molta culpa d’aquestes inclinacions
temàtiques l’han tinguda els jaciments començats a excavar i a
estudiar en l’etapa inicial de col·laborador del SIP. Per referirnos d’entrada al cas més eloqüent, per al primer neolític i la
neolitització hi ha la Cova de l’Or, jaciment cabdal no solament
des de la perspectiva arqueològica valenciana, sinó des de la
de l’àmbit ampli del Mediterrani occidental. L’excavació de
l’Or (1975-1984) és important per moltes raons: en primer
lloc, perquè afecta un depòsit ric en material (sobretot per
al neolític antic) i arqueològicament «homogeni» (conté
vestigis d’ocupacions solament neolítiques des de la mateixa
base); en segon lloc, perquè és una excavació feta amb
metodologia «moderna» (sistema tridimensional, sondatge
inicial, prossecució en extensió, etc.) i una de les primeres a
escala peninsular amb caràcter interdisciplinari (intervenció
a peu de tall d’especialistes en sedimentologia, palinologia,
arqueofauna, etc.39); i en tercer lloc, per la qualitat dels resultats
assolits, a resumir en una seqüència arqueològica bastant
completa per al període comprès –grosso modo– entre el 5500
i el 4000 AC (del neolític antic a l’evolucionat) i un bon nivell
d’informació, per a aquest període, quant al paleoambient
(dades sedimentològiques i palinològiques), l’economia
(dades faunístiques i carpològiques) o la tecnologia i l’activitat
industrial (dades sobre les produccions ceràmica, lítica, òssia,
d’ornaments, etc.).
Arran de la publicació dels primers resultats (treballs
del 1975-76), en el que constituirà el segon volum dedicat
al jaciment (Trabajos Varios núm. 65, de 1980),40 la Cova de
l’Or esdevé un referent total per al tema de la neolitització
de la vessant mediterrània peninsular. Les dades de l’Or, a
banda de publicades, seran presentades ben d’hora (ja les de
tots els treballs en conjunt) en importants congressos sobre el
neolític, com ara l’organitzat per la Fédération Archéologique
de l’Hérault a Montpeller el 1981, o pel Centre National de la
Recherche Scientifique també a Montpeller el 1983, congressos
que contribuiran a la projecció internacional del jaciment i del
seu excavador.
El contacte de B. Martí amb les fases finals del neolític i
amb l’eneolític el proporcionarà l’excavació de l’Ereta del Pedregal (1976-1982), on participa pràcticament el mateix equip
interdisciplinari que a la Cova de l’Or. La importància de l’Ereta

39 Cas, en les tres especialitats que anomenem i per ordre, de la malaguanyada M. P. Fumanal García i de M. Dupré Ollivier, del Departament de Geografia de la Universitat de València, i de M. Pérez
Ripoll, antic becari del SIP, com hem vist, i col·laborador aleshores
del Servei i del LAV, i professor més tard del LAV/Departament de
Prehistòria i Arqueologia.
40 El vol. II de l’Or, concebut ja de manera multidisciplinària, compta amb les col·laboracions especialitzades de M. D. Gallart Martí
(tecnologia ceràmica), P. López García (cereals), M. Pérez Ripoll
(fauna de vertebrats) i J. D. Acuña Hernández i F. Robles Cuenca
(malacofauna).

L’art postpaleolític serà un dels temes intensament abordats per B.
Martí dins la seua tasca investigadora. Coberta de l’obra dedicada
a la cerca de paral·lels rupestres per a l’art moble neolític, firmada
junt amb M. S. Hernández Pérez (1988).

com a jaciment és semblant a la de l’Or, donada així mateix per
un bon depòsit sedimentari i arqueològic. A banda del mètode acurat, l’estratègia de treball principal ací serà l’excavació
en extensió, el que permetrà, junt amb les reglamentàries cales
verticals, posar al descobert un seguit d’estructures en pedra
(murs i empedrats) pertanyents almenys a tres fases constructives. L’Ereta es desmarcava així de la majoria d’assentaments
«neo-eneolítics» coneguts fins aquell moment, caracteritzats per
les construccions peribles (a base de fang i fusta) i les fosses i
sitges excavades en el sòl. Contràriament a l’Or, els treballs dels
1970-80 a l’Ereta no han arribat a originar una memòria expressa i completa, però la informació obtinguda sí que ha estat
donada a conèixer, en dosis més o menys grans, dins d’un munt
de publicacions diverses que, al remat, han contribuït a refermar
la singularitat d’aquest jaciment.41
La Muntanya Assolada d’Alzira, de la seua banda,
introduirà B. Martí en el món excitant de l’edat del bronze. En
l’excavació (1978-1996, principalment) d’aquest típic poblat en

41 La història de l’Ereta com a jaciment i tota la bibliografia generada
(informes de campanyes d’excavació, estudis de materials, anàlisis de mostres biòtiques i abiòtiques, etc.) pot veure’s dins Juan
Cabanilles, op. cit. nota 12. Per destacar alguns dels estudis més
«interdisciplinaris», els resultats sedimentològics i palinològics
han estat presentats (igual com els de la Cova de l’Or i altres llocs
excavats pel SIP) dins: Fumanal García, M. D. (1986): Sedimentología y clima en el País Valenciano. Las cuevas habitadas en
el Cuaternario reciente. Servicio de Investigación Prehistórica,
Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 83),
València, 207 p. Dupré Ollivier, M. (1988): Palinología y paleoambiente: Nuevos datos españoles. Referencias. Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación Provincial de Valencia (Trabajos
Varios del SIP, 84), València, 160 p.

15

[page-n-12]
J. Juan Cabanilles i M. J. de Pedro Michó

B. Martí en la biblioteca del SIP el 2011.

alt col·laborarà novament l’equip interdisciplinari que ho feia a
l’Or i a l’Ereta, una excavació que diferirà del que fins aleshores
era comú per a aquest tipus de jaciments: l’obertura de grans
espais de terreny, a fi de facilitar el reconeixement d’estructures
i les seues continuïtats i discontinuïtats, enfront dels petits
sondatges practicats un poc pertot de manera inconnexa. La
Muntanya Assolada serà presentada per primera vegada al
XVI Congreso Nacional de Arqueología, celebrat a Múrcia i
Cartagena el 1982, juntament amb els treballs més recents de
l’Ereta del Pedregal, congrés les actes del qual es publicaran
el 1983; d’altra banda, el jaciment i les excavacions han estat
objecte de múltiples notes, articles i avanços que posen en relleu
la significació d’aquest poblat tan representatiu del «bronze
valencià» (cf. bibliografia de B. Martí).
Pel que fa a l’art postpaleolític, la preocupació de B. Martí
per aquest tema s’aferma a partir de la descoberta de l’art rupestre «Macroesquemàtic», el 1980,42 la recerca d’una cronologia
precisa per a aquesta modalitat d’art i la consegüent troballa
de paral·lels mobles en les ceràmiques sobretot de la Cova de
l’Or. Aquests paral·lels advocaven per una cronologia a situar
en el neolític antic, però les ceràmiques de l’Or també aportaven
dades en aqueix sentit per als vells –quant a coneixença– arts
Llevantí i Esquemàtic; això, i les superposicions parietals entre
arts, permetien parlar d’un cicle artístic en conjunt més curt del
que es pensava, al fixar-se el seu començament en els primers
temps neolítics. Els resultats d’aquesta recerca els presentarà B.
Martí, junt amb M. S. Hernández Pérez, de la Universitat d’Alacant, en el treball monogràfic El Neolític valencià. Art rupestre
i cultura material, publicat pel SIP el 1988, una obra que tragirarà totes les visions que es tenien sobre la identitat dels distints
arts postpaleolítics i la seua seqüència temporal.
I ens aturem ací. El present text no pretén ser una exposició
exhaustiva de la trajectòria científica de Bernat Martí Oliver,
molt ben coneguda a hores d’ara; el propòsit ha estat més

42 L’art Macroesquemàtic es dóna a conèixer el 1982 (cf. Hernández Pérez, M. S. i Centre d’Estudis Contestans [1982]: «Consideraciones sobre un nuevo tipo de arte rupestre prehistórico».
Ars Praehistorica, 1, Sabadell, pàg. 179-187), i el primer corpus
de jaciments el 1988 (Hernández Pérez, M. S.; Ferrer Marset,
P. i Catalá Ferrer, E. [1988]: Arte rupestre en Alicante. Fundación Banco Exterior i Banco de Alicante-Grupo Banco Exterior,
Alacant, 312 p.).

16

B. Martí, flanquejat pels autors del text, i per H. Bonet, en el
jaciment de l’edat del bronze de la Lloma de Betxí, a Paterna, el
març del 2016.

d’assenyalar-ne els orígens i les primeres passes, i els impulsos.
De la intensitat d’aquesta trajectòria, en dóna fe la bibliografia
de l’homenatjat que, com ja s’ha advertit, s’ofereix en apartat
a banda; una trajectòria definida pel rigor en el tractament dels
temes i l’exhaustivitat en la documentació, tot fonamentat en un
coneixement ampli dels registres i els contextos arqueològics.
Tanmateix, sí que hi cal remarcar de B. Martí Oliver la seua
condició de representant genuí de l’escola valenciana de
prehistòria, avui molt consolidada i no només pel patronatge
continuat del SIP de la Diputació de València i del LAV de
la Universitat de València, sinó per la resta de departaments
universitaris valencians del mateix ram (en concret de les
universitats d’Alacant i de Castelló) i de centres institucionals
relacionats amb el patrimoni arqueològic (Museu Arqueològic
d’Alacant-MARQ, Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi,
Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques-SIAP
de la Diputació de Castelló, per citar-ne alguns dels principals
amb projectes adreçats a la prehistòria). Amb tots aquests
centres universitaris i institucionals, i això és important també
de subratllar-ho, B. Martí ha estat el «pont» des del SIP pel
qual s’han entreteixit relacions de tot tipus que, al capdavall,
han redundat en benefici del mateix Servei i del conjunt de
l’arqueologia valenciana, prehistòrica i no.
Tornarem a incidir en B. Martí com a ver exponent de
l’escola valenciana de prehistòria, i com a persona que des
de dins del SIP, especialment, ha continuat fent escola alhora.
Del seu magisteri, sense cap dubte, en som deutors els firmants
d’aquest text, i no cal dir en quina mesura ens sentim honrats
d’haver estat els seus col·laboradors des del nostre ingrés en
el SIP. La capacitat intel·lectual de B. Martí és ara mateix ben
sencera i viva, i la seua predisposició investigadora també,
amb moltes coses a fer i a dir. I Estem convençuts que per
molts anys encara.

[page-n-13]